Intempestives

INTEMPESTIVES D’UN ANTI-MODERN

1. ¿I qué es una Intempestiva?

La publicació dels curts pensaments que nomení “Intempestives d’un nacionaliste valencià” tingueren lloc en la llista del Colectiu Fullana per a displaer dels meus companyons valencianistes de l’Universitat. Més avant me’ls publicà la revista Full volant, i definitivament, tornaren a publicar-se, en certes sugerències molt acertades de Josep RatBlau, companyó de la Junta de Convenció Valencanista, en unes ilustracions que ell mateix preparà per a la web de la nostra associació.

Ara em demanen unes noves per a la web, i a pesar de que el temps és llimitat, ¿per qué no? ¿Acàs la creativitat no és la qualitat més important dels ser humans? I estime que ara hauria de tractar temes més universals, i aixina se m’ha segut acceptat, donant les gràcies de bestreta per l’oferiment de tal oportunitat.

I m’agradaria començar recordant qué és una Intempestiva. Si anem al Diccionari General de la RACV la trobem en la referència a “intempestiu, -iva, -us, -ives”: “(Del llatí intempestīvum, mat. sign.); adj. m. Inoportú, fòra de temps o d’hora.” Diríem puix que una Intempestiva és una frase, mensage, afirmació, etc., fòra de temps i/o inoportuna. I això vulllc fer en el llector: portar-lo fòra de temps i importunar-lo, axina com seguir fomentant el seu displaer, raïl essencial del pensament profunt. Per lo que si algun dels llectors vol una llectura agradable, pot buscar el seu plaer en les tecnologies modernes o en uns atres vents de ponent i/o llevant.

Recordaré per a tal fi lo que dia el compositor Franz Schubert: “no s’ha de resistir als convencionalismes socials, sinó que s’ha de lluitar activament contra ells”. D’ahí l’adjectiu que acompanya a estes Intempestives com “anti-modernes”. Perqué la modernitat és a totes llums un convencionalisme social a gran escala. És amiga llectora, l’animal de rabera fomentat i perpetuat. El ser benpensant fomentat i aüsat a l’alçària d’intelectual. En definitiva, una trivialisació de la vida i un desarmament de tota visió multiperspectivista i complexa de la mateixa. Una lluita contra tot ser independent i creatiu.

Això em fa pensar que en la següent Intempestiva els parlaré més de l’animal de rabera, o siga, de l’instint gregari i la seua relació en la modernitat.

Salutacions, amigues lliurepensadores.

Joan Carles Micó

2. L’Instint Gregari

L’Instint Gregari és un dels motors principals de l’Història, no només de l’Història del ser humà, sino de totes les espécies superiors del planeta Terra. I és aixina perque és l’instint que porta a la gran majoria dels sers humans (i d’unes atres espécies superiors) a imitar a la majoria, al grup, a la rabada.

Un atre motor de l’Història és la creativitat. El ser creatiu és l’opost al ser gregari, és independent i planteja les solucions pròpies de la seua idiosincràcia. En escenaris de crisis, alguna d’estes solucions d’una minoria creativa triumfa perque és imitada per la majoria gregària i porta a la supervivència de la Societat. En escenaris absents de crisis el ser creatiu és un ser en molt poca o nula capacitat d’influència.

Si, com se fa en les traces de personalitat de les ciències del comportament, se definira una escala per a l’Intint Gregari, fiquem de zero a dèu, el ser gregari puntuaria prop de dèu, i el ser independent prop de zero. No ocorre puix com en les escales de traces de personalitat en que poden existir estats intermijos, digam de 5 punts de l’escala definida. De fet, eixa diferència tan gran es fa evident quan un ser gregari i un ser independent interaccionen cada dia. Els ocorre com a l’oli i l’aigua, per més que s’intente, mai es barregen, i gotetes d’oli bamben per l’aigua aïllades i, en un poc de sòrt, poden unir-se localment a unes atres.        

Pero en l’anterior Intempestiva parlava dels convencionalismes socials. Diria ara que són el conjunt de valors moderns que el ser gregari defen, potència i s’esforça per complir pel simple fet de que formen part de l’idiosincràcia del grup. Per tant, lluitar contra els convecionalismes socials, com proclamava Schubert, és lluitar contra la modernitat.

Pero, ¿cóm i perqué se pot anar contra la modernitat? Simplement per la pròpia naturalea del ser independent. Este naix marcat per l’estigma de la diferència, avorrint el soroll repetitiu del món modern que cada dia i instant construïx el ser gregari. Com a consequència se rebela per acció i paraula acabant per ser intempestiu. Definitivament acaba per convertir-se en un inadaptat que no enten res i que no mai és entés, nadant dia a dia contra corrent. Comença també aixina la seua lluita: la de l’inadaptat contra la cultura de rabera.

Per a anar acabant, en relació a l’Intint Gregari com a motor de l’Història, li diré que si vosté, llector valent, ha volgut seguir-me fins ací, sobre tot si despuix de que en la primera intempestiva m’haguera despedit d’una forma universalment femenina, -i eixe serà un tema futur a tractar-, ara haurà d’enfrontar-se a una teoria de l’Història humana, de base antropològica, totalment anti-moderna: la Toynbiniana “A Study of History”. Proporcionaré una primera idea i la desenrollaré en la pròxima intempestiva:

Si vosté pensa, o aixina li ho han ensenyat i ho creu com una veritat universalment acceptada, que el Neolític és una revolució social, econòmica i cultural, un progrés del ser humà de fa aproximadament dèu mil anys, fruit de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, li diré que està radicalment equivocat, i que la causa verdadera és una atra totalment diferent, que farà que se qüestione sobre tot l’idea de “Progrés” entés a la manera moderna.

Salutacions, amics lliurepensadors.

Joan Carles Micó

3. El concepte de progrés.

La veritat és que els nostres antepassats ya coneixien tècniques de cultiu primitives, possiblement des de fa inclús cent mil anys. Llavors, ¿per qué el Neolític s’inicià fa només dèu mil anys? ¿Per qué el ser humà no pegà la passa cap al progrés Neolític molt ans?

Imagine vosté que vixquera en una societat en la que té a disposició seua tot lo que necessita, només ha de decicar-li unes hores al dia a la recolecció i la cacera, i que la part pijor significa emigrar dos o tres voltes a l’any fogint del mal orage buscant nous fonts d’aliment, dins d’un gran territori que la seua societat controla. Això feen les societats paleolítiques, regint-se per un principi del mínim esforç: una combinació òptima d’explotació de recursos i nomadisme, tal qual encara fan moltes de les espécies superiors del planeta, com les ballenes.

Puix be, el Neolític va nàixer fa dèu mil anys com a conseqüència d’una gran crisis històrica: la superpoblació. Esta superpoblació condenava a les societats a haver d’enfrontar-se a enemics competidors dels recursos en cada lloc a on se traslladava. La solució va ser establir-se en un territori, és dir passar de ser nómades a sedentaris i aplicar i millorar les tècniques de cultiu, aixina com de la domesticació i control de les rabades. La solució no va ser puix una conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó una dramàtica passa adaptativa que trencà irreversiblement en el passat de milers d’anys de cultures paleolítiques espiritual i artísticament alvançades, com demostren moltes de les pintures paleolítiques trobades.

La solució neolítica, pròpia d’una societat que l’abraçaria seguint a un espirit creatiu, s’universalisà seguint l’esquema d’imitació pel restant de les societats, primer les del voltant, i més tart per les més lluntanes en certes àrees geogràfiques en contacte. Perque també sorgí en diferents parts del planeta simultàneament, sense, que se sàpia, relació entre elles: el Llevant euroasiàtic, l’Orient lluntà i l’América precolombina.

Este tema i uns atres poden ser llegits en l’obra del valencià de Puçol, Salvador Amigó, “La Teoría de supervivencia de las Sociedades”. La continuació natural de les crisis com a motor de l’Història nos fica directament en la monumental obra d’Arnold J. Toynbee “A Study o History”, de la que m’agradaria parlar en més profunditat en la següent intempestiva.

Pero per a alvançar res en l’aproximació Toynbiniana de l’Història els diré que el mit de l’expulsió del Paradís és certa, en un sentit per supost simbòlic. Fa al voltant de sèt o huit mil anys les societats milenàries encara paleolítiques o que ya haurien passat les primeres fases de la neolitisació del Llevant euroasiàtic i Egipte vivien en equilibri dinàmic en una Naturalea que les resultava propícia, en pluges abundants i plenes de recursos naturals. Pero fea un parell de milers d’anys la darrera Glaciació s’anava retirant d’Europa del nort i les pluges s’anaren traslladant al nort progressivament, des de les zones nomenades cap a Europa. Com a conseqüència eixes zones començaren a desertificar-se i només les quedaren tres opcions a estes societats, que en terminologia Toynbiniana se coneixen com a estàtiques: extinguir-se, emigrar o canviar radicalment la forma de viure mantenint-se en les mateixes zones.

Dels qui no s’extinguiren, els emigrants ho feren a la mar, canviant també la seua forma de viure i donant lloc a una de les primeres civilisacions, la nostra yaya, mare de la civilisació Helènica: la civilisació Minoica. I els qui se quedaren donaren lloc a l’atra primera civilisació, mare de l’Hitita i la Babilònica, i en part de la Siríaca, la civilisació Sumèrica. En Egipte apareix la civilisació Egipcíaca, com ya podrà el llector haver imaginat. La creació de la civilisació Sumèrica, en la seua decadència posterior, crea lloc als antecedents de la religió Judeua a on apareix ya el mit de l’expulsió del paradís, que passa més tart a la religió cristiana en la decadència de la civilisació Helènica.

La neotilisació o el naiximent de les civilisacions és puix conseqüència de crisis de proporcions descomunals d’orige intern (superpoblació), o extern (canvi de les condicions naturals), no d’una decisió racional i objectiva cap a un supost progrés conegut de bestreta pel pensament del ser humà. Realment la crisis força a la majoria gregària a adoptar per imitació alguna de les solucions racionals de la minoria sempre bregant dels espirits creatius, i que al remat dona lloc a la supervivència de la societat.

Ademés, eixos canvis donen lloc a un canvi també dramàtic en la cosmovisió de les societats, que passen a ser dinàmiques, i en les seues decadències donen lloc a l’aparició de noves religions, filosofies i formes de pensar que, al remat dels sigles, poden acabar per ser universals, com les religions del present humà.   

Ací els presente puix la conclusió d’esta intempestiva, plaenter atac directe a la cultura moderna: el progrés entés en el sentit modern és fals. No és conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó de: (a) Aparició d’una crisis de supervivència social; (b) Esforç d’una minoria de sers creatius per superar eixes crisis; (c) Imitació de la majoria; (d) Èxit d’eixa nova creació imitada.

Promet seguir parlant de Toynbee en la següent intempestiva.

Joan Carles Micó            

4. Estudi de l’Història de Toynbee-I: uniformitat i utilitarisme com a síntomes de decadència, i uns atres temes relacionats.

Començar per la meua actual visió de l’estat de la civilisació occidental per a introduir el treball “A Study of History” d’Arnold J. Toynbee, pot paréixer no ser l’idea més acertada, pero crec que està clar que no intente en estes intempestives fer tractats cientifico-teòrics, si no més pronte de cridar l’atenció cap a nous punts de vista d’importància humana. El llector que vullga profundisar segur que ho farà si conseguixc despertar en ell algun tipo d’entusiasme.

Per a tractar l’estat actual de la nostra civilisació, començaré diguent que si n’hi ha dos síntomes per a mi evidents de la decadència de la civilisació occidental, que podria definir-se com l’universalisació de la tradicionalment coneguda com civilisació cristiano-occidental, són la tendència a l’uniformitat i a l’utilitarisme.

M’agradaria diferenciar entre universalisació i uniformitat. L’universalisació entesa com a intent de coordinació i cooperació de tots els pobles de la Terra és una tasca enorme, pero necessària per al futur de l’Humanitat, tenint en conte que n’hi ha diferents escales de valor segons les diferents civilisacions residuals. Dic residuals perque des d’un punt de vista productiu s’han equiparat i inclús superat a la tradicional economia capitalista de la civilisació cristiano-occidental (em referixc a les civilisacions encara vives com la cristiano-oriental, l’oriental, la japonesa-coreana, l’islàmica, l’indú, etc.), pero conserven els seues pròpies escales de valor representades sobre tot per les seues religions. Reforçant puix lo que ya dia, la civilisació occidental representa la perspectiva unitària de la civilisacio cristiano-occidental i les civilisacions residuals que han adoptat el sistema capitaliste-industrial sense haver acabat d’abandonar les seues pròpies escales de valor.  

I tornant a l’universalisació, les Nacions Unides són un intent sério, pero a la vegada un tímit reflex de lo que haurien de ser. Per cert, que l’idea de l’aliança de les civilisacions em pareix un camí necessari, encara que no suficient, tema que intentaré tractar en una atra Intempestiva: el del futur possible de l’humanitat.

Pero la tendència a l’uniformitat és síntoma de decadència, de recórrer un ràpit camí cap a la desaparició de la civilisació occidental de forma dramàtica. Per eixemple, concretant més, la cantitat de millons de gents i grups fent un mal us o un abús de les noves tecnologies. Contava el professor Ubieto Arteta en Orígenes del Reino de Valencia l’anècdota d’un amic jubilat que li insistia a un atre en l’encontre diari de la cantitat d’idiomes que el seu fill sabia parlar. Tant li va insistir durants tants dies que l’atre amic li soltà en un arrebat que “si sabia el seu fill dir alguna cosa interessant en algun d’eixos idiomes”. I això em pregunte yo: si estos millons de persones gastant a l’uníson eixes noves tecnologies saben fer alguna cosa realment interessant en elles, o ademés, unes atres com llegir el Tirant lo Blanch, el Quixot o a Shakespeare. Podria ficar més eixemples de pensament pla perfectament imitatiu: l’enlluernament per la moda, per les películes de Hollywood, pel consum ràpit de música superficial efímera o pel fútbol en Europa i Llatinoamèrica. Ah, sí, si ara alçara el cap Marx hauria de corregir-se i dir quin és el nou opi del poble: les noves tecnologies i el fútbol. Lo que ha fet de nou atractiva la religió, per lo manco per ad aquells que nos sentim agnòstics o ateus.

L’atre síntoma de decadència és l’utilitarisme. ¿Per qué i per quina raó qualsevol acció de futur s’ha de valorar en funció de la seua utilitat pràctica, i inclús crematística? Ya eixa pregunta meua deixarà perplex a algun llector, perque a força de sentir-ho és possible que pense que quina ha de se ser sinó la forma de valorar una acció. Ficaré un eixemple: hipòcritament, defensors i contrincants de la possible independència de Catalunya d’Espanya, defenen la seua opció en funció de criteris econòmics, pero realment els independentistes volen tindre un estat propi per a conservar i potenciar la seua personalitat com a poble, a l’igual que els unionistes volen conservar el guany de sigles de personalitat pancastellana.  

Un atre eixemple: l’utilitarisme ha aplegat a ser el valor suprem de l’educació universitària en el món modern. Pero no sempre ha segut aixina. En l’universitat una persona desenrollava les capacitats de la seua vocació intelectual. De fet, l’afirmació de que una carrera universitària és sinònima d’una professió és una de les confusions més grans. Això sí se complix en la desacreditada formació professional, pero no en la formació universitària. I en l’actualitat tenim un grapat de carreres universitàries en el món occidental devaluades i plenes d’estudiants que no estan realment capacitats per a una verdadera formació intelectual. En les universitats valencianes, els meus càlculs, que encara crec molt optimistes, em donen un 60 % d’estudiants en mala capacitació. Això sí, tots ben dotats de les últimes màquines tecnològiques que els pares o els estats els compren per a més brillantor de la cultura de pensament únic, sense saber que el professor, esglayat i sense càtedra ni autoritat, s’afanya a aprovar-lo per quatre perres intelectuals. Despuix, ells mateixos, els estudiants, se queixen de que cobren jornals baixos, pero que realment estan en correspondència al nivell de la formació universitària rebuda. És dir, se’ls paga lo correcte per a lo que exacta i justament estan capacitats, vent ells ingènuament infravalorada lo que fon la seua vida universitària, que estigué plena de comoditat i totalment alluntada de qualsevol esforç i de qualsevol intent d’auto-superació. Per cert, que esta crítica és real i no àcida, i repte a qualsevol llector que la senta com a desagradable a demostrar-li-la en arguments ben fonamentats.

També com a eixemple d’utilitarisme és el fet de que els guanys en investigació hagen també de ser valorats sempre baix la perspectiva crematística. A banda de que qualsevol progrés en el coneiximent acaba per supost donant els seus beneficis pràctics, inclús sigles despuix. Se podrien aportar milers d’eixemples. L’émfasis en lo útil de tal o qual descobriment se convertix en un oixós soroll martellejant en el cap de qualsevol espirit sensible, quan la gènesis del nou coneiximent és el plaer de conéixer els perqués. De fet, molts polítics centren els recursos en l’investigació pràctica i immediata, quan és la ciència bàsica i “inútil”, la que porta el valor afegit del progrés. I és que sense lo bàsic i lo “inútil” en ciència acabaria per tornar-se improductiva l’intestigació.    

Resumint: l’uniformitat i l’utilitarisme, front a la diversitat i la valoració idealista o espiritual, són dos síntomes de decadència de la societat occidental. La raó és que l’uniformitat i l’utilitarisme produixen la disolució de la creativitat. I per tant la capacitat de superar les crisis i també l’efecte d’agraviar-les. Ocorre lo mateix que en la biodiversitat: la desaparició d’espécies provocarà finalment l’incapacitat de l’ecosistema global per a superar els desafius del mig que cada volta serà més hostil.

La dissolució de la creativitat és el prolegòmen de la fi de totes les civilisacions, despuix d’un llarc período de sigles, o inclús milenis, que abarca el seu naiximent, creiximent i decliu, seguint uns patrons comuns descoberts per Arnold J. Toynbee, dels quals parlaré en la pròxima Intempestiva. El coneiximent d’eixos patrons de bestreta podria ser la clau per a un intent de supervivència, tal com els científics aprofiten el coneiximent de les lleis de la naturalea a favor de l’humanitat.

Joan Carles Micó     

5. Estudi de l’Història de Toynbee-II: el breçol de la civilisació Occidental.

Per a qui vullga aproximar-se al treball de Toynbee “A Study of History” sense haver de llegir-se els dotze volums en anglés, pot llegir el compendi en tres volums en castellà de D. C. Somerwell, en el que també colaborà Toynbee, d’Aliança Editorial.

Lo que més crida l’atenció d’esta aproximació històrica universal és que totes les civilisacions reproduïxen uns mateixos patrons de naiximent, ascenció, ruptura, caiguda i desparició. No obstant em centraré en la nostra civilisació occidental i les seues predecents per a extraure més avant conseqüències ètiques desafiants, és dir, remoguedores de l’ànima gregària, que és de lo que se tracta sobre tot en estes Intempestives.   

Com ya contí en una intempestiva anterior, el sorgiment d’una civilisació és la conseqüència d’una crisis. Quan l’Orient Mig deixà de ser una terra productiva fa aproximadament sèt o huit mil anys com a conseqüència de la retirada dels gèls d’Europa del Nort, i les precipitacions se traslladaren a estes zones, l’Orient Mig es va convertir en un desert. Lo mateix passà a l’Est del Sahara en Egipte. La voluntat de superar eixa gran crisis fon el sorgiment de les tres primeres civilisacions més pròximes a nosatres: la Sumèria, la Minoïca i l’Egípcia. La Minoïca és l’antecedent de la nostra, la civilisació Cristiano-Ocidental, com despuix explicaré.

La primera diferència entre una Societat Primitiva i una civilisació és que la primera és estacionària, idèntica en lo fonamental a ella mateixa a lo llarc del temps. La segon és dinàmica i readapatable a noves crisis. Ademés és una minoria creativa la que, fruit de les seues propostes en el sí de la nova societat, acaba per véncer la crisis. La condició és que eixes noves propostes siguen imitades, se seguixquen per la majoria i superen la crisis. La minoria creadora la denomina Toynbee “pionera” i la majoria interna que l’imita la denomina “proletariat intern”.

Tenim poca informació sobre la nostra civilisació yaya, la Minoïca, que sorgí en les illes mediterrànees d’enfront de l’actual Grècia, i en part del continent d’este territori. La fusió dels restants de la civilisació Minoïca, producte de la seua caiguda, i els bàrbars del Nort, denominats per Toynbee com a “proletariat extern” (aquèus i doris, en este cas), donaren lloc a la nostra civilisació mare, filla de la Minoïca, la civilisació Helènica.

N’hi una confusió que sol presentar-se en història i que ha de ser aclarida. Se sol considerar, en una primera aproximació superficial, que la Grècia clàssica, la societat Romana i la societat Cristiano-Occidental actual, conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, són una mateixa civilisació, que en el devindre històric, no té solució de continuïtat. La conseqüència d’un anàlisis més profunt és que tant la Grècia clàssica com tota l’història de Roma formen part d’una única civilisació: l’Helènica. De fet, Roma és el colofó de la societat Helènica, pero part d’ella. Entre la civilisació Helènica i la Cristiana-Occidental n’hi ha una clara ruptura, visible en els valors, fonamentalment religiosos.

A grans traces, la civilisació Helènica naix baix una religió, la dels olímpics, que és una fusió de la dels bàrbars aqueus i doris i l’antiga religió minoïca. La crisis que provoca el seu naiximent és un territori improductiu, que se supera mijant la creació de les ciutats-estat. Esta civilisació s’expandix posteriorment per tota la mar Mediterrànea per a véncer la posterior crisis de la superpoblació, i la gran crisis que precedix a la seua decadència és la guerra del Peloponés: grecs contra grecs. Més tart, sorgix com a solució dels conflictes de la decadència la solució militarista expansionista per part d’Aleixandre el Gran i els macedonis. Estos porten l’helenisme a fronteres insospitades, influint sobre unes atres civilisacions, inclús provocant la desparicó definitiva per abosorció de l’Egípcia i de la Siríaca (esta darrera, filla en part de la Minoica, i la Babilònica, que al mateix temps és filla de la Sumèria). L’Imperi Romà és el denominat per Toynbee “l’estat universal” de la civilisació Helènica. En el período dels estats universals, la minoria creativa s’ha tornat dominant, militarista i expansionista, i només “crea” per als seus fins, oprimint als proletariats intern i extern, i sent un terrible jagant d’uniformitat.

Que l’Imperi Romà pot ser descrit en eixos adjectius ningú ho dubta, a pesar de també ser, contraditòriament, una font de civilisació i progrés material. Pero sempre a favor de la minoria dominant i en contra de la majoria dels dos proletariats, l’intern format per la massa social dels llauradors, treballadors i esclaus, i el proletariat extern, format sobre tot per les tribus germàniques i eslaves de l’entorn de l’Imperi.

Tot estat universal, o últim alé opressor d’una civilisació, que pot durar centenars d’anys, acaba en la disolució de la civilisació, provocant una nova crisis que dona lloc, si se supera, a una atra civilisació. No obstant, eixe estat opressor que derrota qualsevol revolució interna o externa pel militarisme, i que manté a gran part de la població baix el jou de l’esclavisme i/o la postració extrema, provoca poc a poc la formació d’una crisàlida que eclosiona en una religió universal.       

Les religions universals que naixqueren de la disolució dels estats universals, el cristianisme, l’islamisme, l’hinduïsme i el mahayana, religions respectives de les civilisacions Cristiano-Occidental i Cristiano-Oriental, Islàmica, Hindú i Oriental, foren el resultat de l’eclosió de les crisàlides en els respectius estats universals de les civilisacions Helènica (per al cristianisme i l’islamisme), Índica i Sínica. Eixes religions representen els valors suprems de les terceres generacions de les civilisacions.

Deixaré obert el discurs sobre temes conflictius per a posteriors Intempestives: el valor del cristianisme, el paper de l’art i la filosofia, la ciència i l’objectivitat, l’enfocament revolucionari marxiste de l’història, llei històrica i voluntat individual, lliure albedriu, el futur de l’humanitat, etc.

Tots els temes exposts i uns atres, tenen una contextualisació en el devindre de les civilisacions i poden estudiar-se a la llum d’eixe devindre. Deixaré ací dos llavors:

1. Existint estos patrons del devindre històric, que fan el paper de les lleis de la naturalea en la física i les ciències positives (les lleis històques a les que faç referència dalt), ¿és el ser humà incapaç de convertir-se en amo del seu propi destí?

2. ¿Fón el cristianisme una de les causes de la caiguda de la civilisació Helènica o és una reacció a l’opressió d’eixa civilisació, com he descrit adés? ¿És una religió d’esclaus, com algú ha afirmat, o la religió de l’amor que porta a l’autosuperació dels conflictes humans?

Promet més, llectora i llector intensos.

Joan Carles Micó                       

4. Llibre Albedriu. ¿qué opinen els moderns del llibre albedriu? En això estan també d’acort en les persones religioses. Que existix i s’ha de fer us d’ell. Yo no ho percep aixina. Yo percep que se naix predestinat. ¿Cóm? El sistema complex dels nostres gens nos predestinen. Eixe sistema conformat per l’herència i l’interacció no lineal entre els gens heretats, els gens reguladors i el mig ambient, conegut com Epigenètica, nos predestina. ¿Cap a on? Cap a dos llocs fonamentals: o cap al gloriós enteniment mutu dels convencionalismes socials, dels Abels o dels Adans, o cap al món minoritari dels inadaptats intempestius, dels Cains o de les Eves. Sí, Caín sí fon fill d’Eva. No diria lo mateix d’Abel.

3. Eixos inadaptats han segut els amos del món en certes cultures i époques: els aristócrates de cada societat. L’aristocràcia grega o romana, els cavallers migevals europeus, els Brahmans indús o els samuràis japonesos, sense oblidar-se d’eixe gran ser dit Napoleó. Ara vivim la democràcia, i la cultura moderna nos ompli els budells d’oix: gens d’entusiasme i molta brutea. Ah, ¡i no oses perturbar la sòn dels morts anímics que conformen la societat de la modernitat, ser intempestiu portador de mals d’ull!

4. Cavaller, ¡vosté és un fasciste! Ni pensar-ho, no n’hi ha volta de fulla: o se és un mort vivent o un entusiaste de la felicitat superior. Per tant, o vivim baix els valors d’uns o baix els valors dels atres. No és possible l’enteniment. Democràcia sí, dirans els inadaptats o intempestius, pero en valors aristocràtics. Democràcia també, diran els sers ben pensants, pero en valors d’igualtat. Pero yo que pertanyc als primers no vullc ser igual que ells. Nàixer, consumir i morir, això volen. I yo vullc els camins de la felicitat superior.

EDITORIAL DE “EL ROGLE”Febrer de 2021

El valencià, la llengua, ha segut un tema recurrent en els nostres editorials; desgraciadament casi sempre com a protagonista de noticies desmoralisadores, quan no, com en esta ocasio, d’exabruptes, com el que se li ha atribuit en la prensa a Francis Puig, el germa del Molt Honorable, en el context d’unes investigacions a les seues empreses i les dels seus socis. Tot apunta a que havien montat una trama que es dedicava a captar contractes de manera fraudulenta en un pes notabilissim dels que eren destinats a la promocio del “valencia-no” i que especialment rebia a grapats de la Conselleria de Cultura, Educacio i Deport, ademes d’unes atres contractacions, conseguides tambe privilegiadament, d’organismes publics, la majoria ajuntaments governats pel partit de Ximo Puig.
Les paraules de Francis Puig, obteses d’uns mensages creuats en un soci en tot est entramat, califiquen al personage i mostren lo molt que “s’estima” la llengua, pero nomes per lo util que li resultava per a enriquir-se de forma fraudulenta a base de campanyes publicitaries i de televisions que regentava. En una d’eixes conversacions diu lliteralment “aquí estoy con la mierda del valenciano”. Sense comentaris.
La justica dira si s’ha malversat, si ha hagut trafic d’influencies, falsetat documental, assignacions enganyoses…; per cert, delictes massa freqüents en la politica i en molts que dien anaven a regenerar-la i a ser eixemple de virtuts.
Els mils d’euros d’estes campanyes i d’unes atres similars per desgracia no contribuixen al progrés de l’us del valencià ni al seu apreci; per contra, va perdent parlants, i en gran part gracies al model implantat, cosa de la que els talibans catalaneros no volen sentir parlar, pero es en lo que s’ha d’insistir: la causa principal de la desafeccio social es eixe llenguage artificial –el normalitzat– que es el model que s’ensenya en el sistema educatiu, s’usa en els mijos de comunicacio i el que es fa precis per a prosperar laboralment.
De lo que tampoc es parla es de que pocs superen els nivells mes alts en les proves de la Junta Qualificadora, i, d’eixos nous “competents” aprovats, ben pocs usen en normalitat l’idioma en el que han demostrat estar capacitats. Perque, ¿quants d’ells canvien d’idioma? I diem canvien d’idioma perque els no valenciaparlants son els que en mes facilitat superen els examens, sent castigats per incompetents idiomatics els natius valenciaparlants. Estos, a base de memorisar la gramatica i els diccionaris, poden passar la part escrita, encara que siga en dificultat, pero cauen en l’oral perque, al mantindre una conversacio en un examinador, els resulta impossible soltar sobre la marcha les catalanades que els fan deprendre, sent lo mes facil que se’ls escape el valencià autentic depres dels llavis de sos pares, falta imperdonable que els costa el suspens.
Continuant en el tema de la llengua, l’ultima iniciativa sorgida de l’imperialisme redentor –de la que dona noticia la prensa– es la serie de declaracions institucionals de diversos ajuntaments catalans i algun mallorqui en defensa de la “unitat de la llengua”; lo qual no tindria mes trascendencia si no hagueren segut dirigides a les Corts Valencianes. Es tracta d’una ingerencia rebujable que atenta a la sobirania valenciana pero, com sempre, no hi ha contestacio per part de les nostres institucions. Benevolament, en els texts –atenent a l’informacio de la prensa– tenen un gest de tolerancia a l’afirmar que aixo no ha de supondre “ningunear otras denominaciones existentes”. Damunt haurem d’estar-los agraïts.
El tema, a pesar de tot, no sería tran preocupant si eixa campanya vinguera nomes d’ajuntaments no valencians –no podem, des d’aci, curar este cas d’histeria imperialista colectiva que patixen alguns en aquelles terres–, pero es mes greu que ad ella se sumen corporacions valencianes, com pareix ha ocorregut en el cas de l’ajuntament de Tavernes de la Valldigna, i mes encara que la societat valenciana estiga tan anestesiada que ya ni se commoga davant d’esta sistematica traïcio al nostre idioma, a la nostra cultura i a la nostra identitat per part de les nostres elits politiques i culturals.
Desgraciadament, el mercantilisme i els interessos politics que envolten a la llengua fa que tots parlen i se n’aprofiten d’ella a la seua conveniencia, pero cada vegada siguen menys els qui l’utilisen en la seua vida quotidiana. Ara be, al cap i a la fi lo que no conseguixen que se parle es eixe horrison seudodialecte oficial, lo qual es natural. La pena es que eixa desafeccio s’acaba estenent a la llengua valenciana autentica, donades les trabes que posen al seu coneiximent i us.
La’esperança es troba en els mils de valencians conscients que no desmayen en la seua defensa i conreu. Enguany, com se menciona en un articul d’opinio de l’interior d’este numero, se complixen 40 anys de la firma de les Normes d’El Puig, normativa en la qual s’han publicat, i continuen publicant-se, un fum de llibres i revistes (com este modest bolleti, per eixemple), i que gogen d’una vitalitat que fa desesperar als qui voldrien fer desapareixer ya tota resistencia per a acabar de consumar els seus objectius imperialistes.
Que s’esperen assentats.

Reclamació al defensor universitari de l’Universitat Politècnica de Valéncia davant el seu Rector a favor del retorn de la Llibertat de Càtedra

Joan C. Micó

Titular d’Universitat. Universitat Politècnica de Valéncia.

Adscrit a l’Escola Tècnica Superior d’Ingenieria de l’Edificació.

Membre del Departament de Matemàtica Aplicada.

Membre de l’Institut Universitari de Matemàtica Multidisciplinar.

Correu electrònic: jmico@mat.upv.es

Reclamació al defensor universitari de l’Universitat Politècnica de Valéncia davant el seu Rector a favor del retorn de la Llibertat de Càtedra:

Estimat Defensor Universitari de l’Universitat Politècnica de Valéncia (UPV):

El meu nom és Joan C. Micó, professor Titular de la UPV del Departament de Matemàtica Aplicada.

La següent reclamació és una denúncia dels atentats contra la llibertat de càtedra que patim els professors de la UPV actualment, sobre tot des de l’aparició del conegut com a Pla Bolonya. Aporte els fonaments llegals de la petició a l’actual Rector de la UPV per a restablir la llibertat de càtedra en la nostra universitat. Finalment, deixe unes conclusions que recolzen eixa reclamació.

1. Fonaments llegals

1.1. La Llibertat de Càtedra està arreplegada en la Constitució Espanyola de 1978. En el seu Artícul 20 diu:

1. Es reconeixen i es protegixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions per mig de la paraula, l’escritura o qualsevol atre mig de reproducció.

b) A la producció i a la creació lliterària, artística, científica i tècnica.

c) A la llibertat de càtedra.

d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mig de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’eixercici d’estes llibertats.

2. L’eixercici d’estos drets no pot ser restringit per mig de cap tipo de censura prèvia.

3. La llei regularà l’organisació i el control parlamentari dels mijos de comunicació social que depenguen de l’Estat o de qualsevol entitat pública i garantisarà l’accés a estos mijos dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.

4. Estes llibertats tenen el llímit en el respecte als drets reconeguts en este Títul, en els preceptes de les lleis que el desenrollen i, especialment, en el dret a l’honor, a l’intimitat, a l’image pròpia i a la protecció de la joventut i de l’infància.

5. Només podrà acordar-se el seqüestre de publicacions, gravacions i uns atres mijos d’informació en virtut de resolució judicial.

1.2. El Tribunal Constitucional, en la sentència número 179/1996, de 12 de novembre, indica que:

La llibertat de càtedra apodera a cada docent per a fruir d’un espai intelectual propi i resistent a pressions ideològiques, que li faculta per a explicar, segons el seu criteri científic i personal, els continguts d’aquelles ensenyances que la Universitat assigna, disciplina i ordena.

1.3. Any darrere any, les oposicions a Titular d’Universitat o a Catedràtic d’Universitat seguixen demanant un Proyecte Investigador i un Proyecte Docent. Este últim ha de contindre un Proyecte Evaluador desenrollat pel candidat o candidata, que siga coherent en tot el Proyecte Docent, el qual ha de ser original del candidat o candidata. Resumint: el candidat o candidata quan aprova l’oposició demostra la seua total capacitat investigadora, docent i, en particular, evaluadora.

D’estos tres fonaments llegals que aporte se deduïx que el professor Titular o Catedràtic de la nostra universitat, o de qualsevol atra universitat valenciana o espanyola, té el dret de:

(a) Desenrollar la didàctica en l’aula en base a la seua personalitat intelectual autònoma.

(b) Planificar els continguts de les assignatures que impartix també en base a la seua personalitat intelectual autònoma, basant-se, com a única restricció, en els descriptors i competències que establixquen les Escoles o Facultats de la UPV apareguts en els BOE’s corresponents.

(c) Establir el procés evaluador de les assignatures que impartix també en base a la seua personalitat intelectual autònoma, basant-se també, com a única restricció, en els descriptors i competències que establixquen les Escoles o Facultats de l’universitat apareguts en els BOE’s corresponents.

(d) El dret, i possiblement l’obligació llegal, a firmar les actes dels alumnes pertanyents als grups que el professor ha evaluat.

2. Demandes.

En base a estos fonaments llegals, reclame:

2.1. Que les Guies Docents siguen una presentació del professor als alumnes, o grup de professors que impartixquen un grup (i no d’una assignatura), a on s’informe del contingut, la bibliografia i la dinàmica evaluadora ans de començar el curs acadèmic, sense més intromissió de les Escoles o Facultats que els adés esmentats (descriptors i competències dels BOE’s).

2.2. Les guies docents les ha de fer el professor que va a impartir cada grup, una volta se conega quins professors van a impartir cada grup i assignatura, permetent el temps necessari per a que organisen la Guia Docent, en base al seu treball personal. És un document lo suficientment important per a fer-lo en conte i en profunditat, és dir, sense improvisacions i pressions temporals.    

2.3. Que s’eliminen els reglaments d’evaluació establits per la UPV i les Escoles o Facultats. És potestat del professor evaluar als alumnes en base a la seua llibertat de càtedra, no de la UPV o de les Escoles o Facultats.

2.4. Que cada professor firme les seues actes en el seu grup, que no ho faça el representant de l’assignatura (açò últim que s’està fent pot ser inclús illegal).

2.5. Que se publiquen clarament en el BOE els descriptors i competències específics de les assignatures de cada Titulació, per a que els professors se basen en elles per a desenrollar els Proyectes Docents i Evaluadors.

3. Conclusions.

Les guies docents actualment estan organisades segons les següents actuacions: (a) estan someses als reglaments evaluadors d’Escoles o Facultats; (b) estan associades a una assignatura, i no als grups; (c) estan obligades a elaborar-se en un temps molt curt; i (d) s’elaboren ans de saber quins professors impartiran els grups, és dir, que poden ser elaborades per professors que no impartiran l’assignatura. Estes actuacions representen, seguint el punt 2 de l’Artícul 20 de la Constitució Espanyola, restriccions per censura prèvia a la llibertat de càtedra. També poden calificar-se, seguint la sentència número 179/1996, de 12 de novembre del Tribunal Constitucional, com a pressions ideològiques que atenten contra la llibertat de càtedra del professor.

Crida també l’atenció que la UPV faça referència a la seua pàgina web (http.//www.upv.es) quan descriu les titulacions en els BOE’s corresponents. Comprove’s lo que dic en els enllaços corresponents de cada titulació en cada BOE en la pàgina web de la UPV: http://www.upv.es/entidades/AEOT/infoweb/aeot/info/788762normalc.html. En cada un d’eixos BOE’s, l’última frase diu “Para ampliar información acerca de este plan de estudios se puede acudir a la página Web de la Universitat Politècnica de València: http.//www.upv.es”, sense haver concretat prèviament quins són els descriptors i competències de cada assignatura, lo qual podria ser també illegal, o per lo manco és altament irregular. És irregular perque eixa manera de descriure les titulacions en els BOE’s crea una espècie de círcul viciós que porta a l’anulació del dret constitucional a la llibertat de càtedra. Dit d’una atra forma, el professor sempre ha d’anar a parar a la Guia Docent per a desenrollar el seu proyecte Docent i Evaluador, Guia Docent que està ya condicionada pels reglaments evaluadors de la UPV o de l’Escola o Facultat que la gestiona, per lo qual, la llibertat de càtedra queda totalment anulada.

M’agradaria finalment recordar que és el professor qui té la llibertat de càtedra, i no les Escoles o Facultats, Departaments o Instituts, de la UPV, o la mateixa UPV.

Per tant, demane al defensor universitari que defenga davant del Rector de la UPV que restablixca en la nostra Universitat la llibertat de càtedra, seguint els punts 2.1 a 2.5 que explique en l’apartat 2 d’este document. D’eixa forma, donaria també compliment a la seua primera promesa quan ha accedit al seu segon mandat: “la confiança en la comunitat universitària”.

Firmat: Joan C. Micó

Evolució del Covid-19 en Espanya Covid-19 Evolution in Spain

1. Llengua valenciana: Informes diaris sobre un model de Dinàmica de Sistemes per a calcular l’evolució del Covid-19 en Espanya: predicció dia a dia i a llarc determini.

2. English language: Daily reports about a System Dynamics model to compute the Covid-19 evolution in Spain: day to day and long time term prediction

 

Informe-Covid-19-Espanya-24-Març

Report-Covid-19-Spain-March-24

Informe-Covid-19-Espanya-25-Març

Report-Covid-19-Spain-March-25

Informe-Covid-19-Espanya-26-Març

Report-Covid-19-Spain-March-26

Nota de la previsió del dia 27 de Març: despuix de dos dies prevent-se el màxim d’endenyats per al 6 d’abril, este s’alvança un dia al 5 d’abril, en una significativa estimació a la baixa del número màxim d’endenyats.

Informe-Covid-19-Espanya-27-Març

Remark for the 27 March prediction: after two days of the infected population maximum for April 6, it advances one day for April 5, with a significant lower estimation for the infected population maximum.

Report-Covid-19-Spain-March-27

Nota de la previsió del dia 28 de Març: se confirmen les mateixes previsions del màxim d’endenyats que el dia d’ahir.

Informe-Covid-19-Espanya-28-Març

Remark for the 28 March prediction: the today predictions for the infected population maximum are confirmed to be the same than yestarday.

Report-Covid-19-Spain-March-28

Nota de la previsió del dia 29 de Març: hui la previsió del màxim s’alvança un dia al 4 d’abril, en una significativa estimació a la baixa del número màxim d’endenyats.

Informe-Covid-19-Espanya-29-Març

Remark for the 29 March prediction: today the prediction of the maximum advances to April 4, with a significant lower estimation for the infected population maximum.

Report-Covid-19-Spain-March-29

Nota de la previsió del dia 30 de Març: hui la previsió del màxim seguix en el dia 4 d’abril, en una estimació del màxim d’endenyats similar a la d’ahir.

Informe-Covid-19-Espanya-30-Març

Remark for the 30 March prediction: today the prediction of the maximum continues on April 4, with a similar estimation for the infected population maximum, compared with the yestarday prediction.

Report-Covid-19-Spain-March-30

Nota de la previsió del dia 31 de Març: hui la previsió del màxim seguix en el dia 4 d’abril, en una estimació del màxim d’endenyats similar a la d’ahir.

Informe-Covid-19-Espanya-31-Març

Remark for the 31 March prediction: today the prediction of the maximum continues on April 4, with a similar estimation for the infected population maximum, compared with the yestarday prediction.

Report-Covid-19-Spain-March-31

Nota de la previsió del dia 01 d’Abril: hui la previsió del màxim s’alvança 1 dia a despusdemà, 3 d’abril, en una estimació del màxim d’endenyats apreablement menor.

Informe-Covid-19-Espanya-01-Abril

Remark for April 01 prediction: today the prediction of the maximum advances 1 day for past tomorrow, on April 3, with a significant lower estimation for the infected population maximum.

Report-Covid-19-Spain-April-01

Nota de la previsió del dia 02 d’Abril: hui no hi ha canvis significatius respecte al dia d’ahir; el màxim serà demà 3 d’abril segons el model, en una estimació del màxim d’endenyats similar. Si despuix d’uns dies esta previsió fallara, tractaríem de millorar el model.

Informe-Covid-19-Espanya-02-Abril

Remark for April 02 prediction: there are not significant changes from yesterday; following the model, the prediction of the maximum will be tomorrow April 3, with a similar estimation for the infected population maximum. If after a few days this prediction failed, we would trye to improve the model.

Report-Covid-19-Spain-April-02

Nota de la previsió del dia 03 d’Abril: més que som conscients que hui prevem que alcancem el màxim d’infectats, pero la previsió està un poc llunt de la real, seguirem fent previsions. Si en pròxims dies no fórem capaços de reproduir les tendències reals, revisaríem el model o deixaríem el model per conclòs.

Informe-Covid-19-Espanya-03-Abril

Remark for April 03 prediction: although we are aware that today we predict to reach the maximum of infected population, but the predicction is far from the current one, we will continue predicting. If in the next days we were not able to reproduce the current trends either we would review the model or we would leave the work.

Report-Covid-19-Spain-April-03

Nota de la previsió del dia 04 d’Abril: havem recalibrat el model des del dia 26 de Febrer, quan les senyes escomencen a ser significatives en el número d’endenyats. Molt important: el Govern Espanyol està proporcionant malament les senyes dels endenyats, ya que només dona cada dia els acumulats dels nous contagiats. Les senyes reals dels endenyats se calculen com els endenyats del dia anterior + els cotagiats del dia – els fallits pel Covid-19 del dia – els recuperats del dia. Ademés, el model indica que els recuperats tenen certa capacitat de contagiar. El model també indica que pel moment el pic està llunt d’alcançar-se.

Informe-Covid-19-Espanya-04-Abril

Remark for April 04 prediction: the model has been recalibrated from February 26, when the infected population data are significant. Very important: the Spanish Government provides a bad information about the infected population due to it just accumulates every day the new infected population. The real data must be computed as the infected of the last day + the daily infected – the daily deaths by the Covid-19 – the daily recovered population. In addition, the model indicates that the recovered population can produce new infected. The model indicates as well that the peak is still far to be reached.

Report-Covid-19-Spain-April-04

Nota de la previsió del dia 06 d’Abril: despuix d’un dia de dumenge i tot este matí de treball intens, recuperem l’hipòtesis inicial de que els recuperats no infuencien en la producció de nous contagis. D’eixa forma, i seguint considerant que les senyes reals dels endenyats del dia se calculen com els endenyats del dia anterior + els contagiats del dia – els fallits pel Covid-19 del dia – els recuperats del dia, trobem que el pic d’endenyats s’alcançà el dia 3 d’Abril.

Informe-Covid-19-Espanya-06-Abril

Remark for April 06 prediction: after a Sunday and all this morning of a hard work, the initial hypothesis that the recovered population does not influence on the new infected is considered again. Following with the idea that the day’s infected must be computed as the infected of the last day + the daily infected – the daily deaths by the Covid-19 – the daily recovered population, the peak is found to happen on April 03.

Report-Covid-19-Spain-April-06

Nota de la previsió del dia 07 d’Abril: havem incorporat les millores fetes al model pels nostres companyons d’investigació: Antonio Caselles i Maria T. Sanz. Ells han simplificat el model, introduïnt retarts constants, i han usat l’algoritme genètic que conté el programa SIGEM d’Antonio Caselles en el que s’han programat les equacions en diferències finites. L’algoritme genètic usat optimisa la calibració imitant matemàticament la selecció natural en l’evolució de les espècies. També incorporem predicció d’endenyats i contagiats acumulats a curt i llarc determini. A curt determini sempre a partir del dia corrent. Al proporcionar la predicció dels contagiats acumulats, se podrà comparar en les senyes reals que anirà proporcionant el govern d’Espanya. A llarc determini trobem que el pic d’endenyats s’alcançà el dia 6 d’abril.

Informe-Covid-19-Espanya-07-Abril

Remark for April 07 prediction: we have incorporated the improvements made to the model by our fellow researchers: Antonio Caselles and Maria T. Sanz. They have simplified the model, incorporating constant delays, and they have used the genetic algorithm contained in Antonio Caselles’ SIGEM program, in which the finite difference equations have been programmed. The genetic algorithm used optimizes the calibration by mathematically mimicking the natural selection in species evolution. We also incorporate prediction of accumulated short-term and long-term infections. In the short-term always from the current day. By providing the prediction of the accumulated infections, it can be compared with the real data that will be provided by the government of Spain. At long-term the peak is found that happened on April 06.

Report-Covid-19-Spain-April-07

Nota de la previsió del dia 08 d’Abril: les senyes proporcionades pel Govern Espanyol no ballen debades, i per tots els interlocutors és reconegut. Això fa que la predicció també balle dia a dia. Esperem no obstant que si apleguem a construir un model estocàstic, pugam  proporcionar prediccions en intervals de confiança. Pel moment la predicció de hui dona el màxim per a hui mateix, 8 d’abril.

Informe-Covid-19-Espanya-08-Abril

Remark for April 08 prediction: the data provided by the Spanish Government are universally recognised to be bad. That implies very data-dependent predicctions. However, we hope to build in a close future a stochastic model, which would provide predictions with confidence intervals. By the moment the peak is found that happens today April 08.

Report-Covid-19-Spain-April-08

Nota de la previsió del dia 09 d’Abril: estimats llectors, demanem disculpes per la mala interpretació de les senyes que proporciona el Govern Espanyol: quan les fa oficials se referix als del dia anterior. De fet, d’eixa forma, les nostres prediccions són molt més acertades. Per esta raó, la predicció de hui dona el màxim per a hui mateix, 9 d’abril, en un llauger increment del balanç d’endenyats.

Informe-Covid-19-Espanya-09-Abril

Remark for April 09 prediction: dear readers, we apologise our bad interpretation about the every day data provided by the Spanish Government: when the data are presented, they are referred to the last day. In fact, our prediccions are more accurated like this. Due to this new interpretation, the peak is found that happens today April 09, with a slight increase of the infected balance population.

Report-Covid-19-Spain-April-09

Nota de la previsió del dia 10 d’Abril: la predicció del model seguix sent que el màxim s’alcançà ahir 9 d’abril, en un llauger descens del balanç d’endenyats.

Informe-Covid-19-Espanya-10-Abril

Remark for April 10 prediction: the model prediction continues being that the peak was reached yesterday April 09, with a slight decrease of the infected balance population.

Report-Covid-19-Spain-April-10

Nota de la previsió del dia 11 d’Abril: l’error relatiu donat ahir pel model per a hui és del 0.4%, és dir, d’una gran precisió en la predicció a un dia. Per una atra banda, les noves senyes canvien la predicció del màxim d’endenyats per a demà 12 d’abril, en un llauger increment del balanç d’endenyats, i una preocupant recuperació en un futur pròxim. Esperem que les noves senyes conseqüència de les mides preses pel Govern desmentixquen eixe repunt.

Informe-Covid-19-Espanya-11-Abril

Remark for April 11 prediction: the model relative error given yesterday for today is a 0.4%, i.e., of a very good accuracy for one day prediction. On the other hand, the new data change the maximum prediction of infected population for tomorrow April 12, with a slight increase, and a worrying recovering for a close future. We hope that the new data, consequence of the Government’s measures, denie this rise.

Report-Covid-19-Spain-April-11

Nota de la previsió del dia 12 d’Abril: l’error relatiu donat pel model per al número de casos acumulats de hui és del 0.8%, és dir, d’una gran precisió en la predicció a un dia. Per una atra banda, la predicció del màxim d’endenyats seguix sent per a hui 12 d’abril, en un llauger increment del balanç d’endenyats, i una llaugera tendència a la baixa en un futur pròxim.

Informe-Covid-19-Espanya-12-Abril

Remark for April 12 prediction: the model relative error given by the model for the today accumulated cases is 0.8%, i.e., a very good accuracy for one day prediction. On the other hand, the maximum prediction of infected population continues being today April 12, with a slight increase of infected population, and a slight trend to decrease for a close future.

Report-Covid-19-Spain-April-12

Nota de la previsió del dia 14 d’Abril: despuix d’un dia d’absència per motius personals, l’error relatiu donat pel model per al número de casos acumulats de fa dos dies era del 1.8 %, és dir, d’una gran precisió en la predicció a un dia. Per una atra banda, la predicció del màxim d’endenyats s’ha alvançat un dia,  l’11 d’abril, en un llauger increment del balanç d’endenyats, i una llaugera pero més ferma tendència a la baixa. Pareix que anem per bon camí.

Informe-Covid-19-Espanya-14-Abril

Remark for April 14 prediction: after a day absence due to personal reasons, the model relative error for the accumulated cases from to days ago is 1.8%, i.e., a very good accuracy for one day prediction. On the other hand, the maximum prediction of infected population advances one day to April 11, with a slight increase of infected population, and a slight but more solid trend to decrease. It seems a promising prediction.

Report-Covid-19-Spain-April-14

Nota sobre l’informe del dia 15 d’Abril: l’arreplegada de senyes baix unes condicions diferents degut als tests i al reconte d’endenyats asintomàtics trenca les tendències dels últims dies del model: el pic dels endenyats ha desaparegut, tornant-se a una preocupant tendència futura a l’alça.

Informe-Covid-19-Espanya-15-Abril

Remark about April 15 report: the collection of data under different conditions, such as tests or asymptomatic infected, breaks the model trends of the last days: there is an  absence of an infected population peak, and a return to an increasing trend future is a  worrying present aspect of the crisis.

Report-Covid-19-Spain-April-15

Nota sobre l’informe del dia 16 d’Abril: l’arreplegada de senyes baix unes condicions diferents degut als tests ràpits i al reconte d’endenyats asintomàtics seguix trencant, com ahir, les tendències dels últims dies del model: el pic dels endenyats ha desaparegut, seguint en una preocupant tendència futura a l’alça. No obstant, l’error relatiu comés en la nostra predicció per a ahir és del 0.74%, és dir, seguix sent un model en un alt nivell de fiabilitat.

Informe-Covid-19-Espanya-16-Abril

Remark about April 16 report: the collection of data under different conditions, such as quick tests or asymptomatic infected, breaks like yesteday the model trends of the last days: the infected population peak goes on missing, and the increasing trend future goes on being a worrying present aspect of the crisis. However, the model relative error obtained for yesterday is 0.74%, i.e., the model goes on having a high level of reliability.

Report-Covid-19-Spain-April-16

Nota sobre els informes del dies 17  i 18 d’Abril: estimats llectors, mentres les autoritats públiques no fiquen a la nostra disposició les senyes del Covid-19 correctament, no podem fer prediccions fiables en el nostre model. Esperarem que se done eixa circumstància.

Remark about April 17 and 18 reports: dear readers, while the corresponding state rulers do no provide the correct Covid-19 data, we can not provide reliable model predictions. We will wait for this fact happens.

Nota sobre l’informe del dia 23 d’Abril: estimats llectors, retornem en les nostres prediccions. Les noves senyes, que parcialment s’han regularisat des del dia 16 d’abril, tenint en conte les condicions del Govern Espanyol, preveuen que el pic dels endenyats està llunt d’alcançar-se, seguint en una tendència futura a l’alça.

Informe-Covid-19-Espanya-23-Abril

Remark about April 23 report: dear readers, we are being back with our prediccions. The new data, partially regularised from April 16, considering the Spanish Government conditions, predict that the infected population peak is far to be reached, with a trend to increase in a close future.

Report-Covid-19-Spain-April-23

Nota sobre l’informe del dia 24 d’Abril: el model seguix tenint una gran fiabilitat ya que l’error relatiu de la predicció d’ahir fon del 0.05 % per als contagiats acumulats. Per una atra banda, continua la tendència d’ahir en les noves senyes regularisades: el pic dels endenyats està llunt d’alcançar-se, seguint en una tendència futura a l’alça.

Informe-Covid-19-Espanya-24-Abril

Remark about April 24 report: the model goes on predicting with a high reliability due to the relative error was 0.05 % for the yesterday accumulated infected prediction. Besides, the yesterday trend goes on with the new regularised data: the model predicts that the infected population peak is far to be reached, with a trend to increase in a close future.

Report-Covid-19-Spain-April-24

Nota sobre l’informe del dia 25 d’Abril: el model seguix tenint una gran fiabilitat ya que l’error relatiu de la predicció d’ahir fon del 0.07 % per als contagiats acumulats. Per una atra banda, continua la tendència dels últims dies: el pic dels endenyats està llunt d’alcançar-se, seguint en una tendència futura a l’alça.

Informe-Covid-19-Espanya-25-Abril

Remark about April 25 report: the model goes on predicting with a high reliability due to the relative error was 0.07 % for the yesterday accumulated infected prediction. Besides, the last days trend goes on: the model predicts that the infected population peak is far to be reached, with a trend to increase in a close future.

Report-Covid-19-Spain-April-25

Nota sobre l’informe del dia 26 d’Abril: per motius personals hui no podem presentar l’informe. No obstant, no volem deixar de fer una crítica a lo que representa la baixa cultura científica dels nostres polítics de tots els signes. La prova és que ni l’actual Govern Espanyol ni cap partit de l’oposició ha deixat clar que el balanç d’endenyats diaris és l’observable més representatiu de l’evolució de l’epidèmia. No obstant, afortunadament per a tots, eixe balanç baixà dels 105150 endenyats de despusahir als 104708 endenyats d’ahir. Esperem seguir en eixa tendència.

Remark about April 26 report: due to personal reasons we are unable to submit the report today. However, we do not want to stop criticizing what represents the low scientific culture of our politicians of all signs. The proof is that neither the current Spanish Government nor any opposition party has made it clear that the daily infected population balance is the most representative observable of the epidemic evolution. However, fortunately for all, that balance decreased past yesterday from 105150 infected to 104708 infected yesterday. We look forward to continuing that trend.

Nota sobre l’informe del dia 05 de Maig: despuix d’uns dies d’esperar a noves senyes regularisades, ara des del dia 1 de Març, la predicció mostra que el pic dels endenyats s’alcançà el 27 d’abril, seguint en una suau tendència futura a la baixa.

Informe-Covid-19-Espanya-05-Maig

Remark about May 05 report: after some days waiting for the new regularised data, now from March 1, the model prediction provides that the infected population peak was reached on April 27, with a smooth trend to decrease in a close future.

Report-Covid-19-Spain-May-05