El valencià, la llengua, ha segut un tema recurrent en els nostres editorials; desgraciadament casi sempre com a protagonista de noticies desmoralisadores, quan no, com en esta ocasio, d’exabruptes, com el que se li ha atribuit en la prensa a Francis Puig, el germa del Molt Honorable, en el context d’unes investigacions a les seues empreses i les dels seus socis. Tot apunta a que havien montat una trama que es dedicava a captar contractes de manera fraudulenta en un pes notabilissim dels que eren destinats a la promocio del “valencia-no” i que especialment rebia a grapats de la Conselleria de Cultura, Educacio i Deport, ademes d’unes atres contractacions, conseguides tambe privilegiadament, d’organismes publics, la majoria ajuntaments governats pel partit de Ximo Puig.
Les paraules de Francis Puig, obteses d’uns mensages creuats en un soci en tot est entramat, califiquen al personage i mostren lo molt que “s’estima” la llengua, pero nomes per lo util que li resultava per a enriquir-se de forma fraudulenta a base de campanyes publicitaries i de televisions que regentava. En una d’eixes conversacions diu lliteralment “aquí estoy con la mierda del valenciano”. Sense comentaris.
La justica dira si s’ha malversat, si ha hagut trafic d’influencies, falsetat documental, assignacions enganyoses…; per cert, delictes massa freqüents en la politica i en molts que dien anaven a regenerar-la i a ser eixemple de virtuts.
Els mils d’euros d’estes campanyes i d’unes atres similars per desgracia no contribuixen al progrés de l’us del valencià ni al seu apreci; per contra, va perdent parlants, i en gran part gracies al model implantat, cosa de la que els talibans catalaneros no volen sentir parlar, pero es en lo que s’ha d’insistir: la causa principal de la desafeccio social es eixe llenguage artificial –el normalitzat– que es el model que s’ensenya en el sistema educatiu, s’usa en els mijos de comunicacio i el que es fa precis per a prosperar laboralment.
De lo que tampoc es parla es de que pocs superen els nivells mes alts en les proves de la Junta Qualificadora, i, d’eixos nous “competents” aprovats, ben pocs usen en normalitat l’idioma en el que han demostrat estar capacitats. Perque, ¿quants d’ells canvien d’idioma? I diem canvien d’idioma perque els no valenciaparlants son els que en mes facilitat superen els examens, sent castigats per incompetents idiomatics els natius valenciaparlants. Estos, a base de memorisar la gramatica i els diccionaris, poden passar la part escrita, encara que siga en dificultat, pero cauen en l’oral perque, al mantindre una conversacio en un examinador, els resulta impossible soltar sobre la marcha les catalanades que els fan deprendre, sent lo mes facil que se’ls escape el valencià autentic depres dels llavis de sos pares, falta imperdonable que els costa el suspens.
Continuant en el tema de la llengua, l’ultima iniciativa sorgida de l’imperialisme redentor –de la que dona noticia la prensa– es la serie de declaracions institucionals de diversos ajuntaments catalans i algun mallorqui en defensa de la “unitat de la llengua”; lo qual no tindria mes trascendencia si no hagueren segut dirigides a les Corts Valencianes. Es tracta d’una ingerencia rebujable que atenta a la sobirania valenciana pero, com sempre, no hi ha contestacio per part de les nostres institucions. Benevolament, en els texts –atenent a l’informacio de la prensa– tenen un gest de tolerancia a l’afirmar que aixo no ha de supondre “ningunear otras denominaciones existentes”. Damunt haurem d’estar-los agraïts.
El tema, a pesar de tot, no sería tran preocupant si eixa campanya vinguera nomes d’ajuntaments no valencians –no podem, des d’aci, curar este cas d’histeria imperialista colectiva que patixen alguns en aquelles terres–, pero es mes greu que ad ella se sumen corporacions valencianes, com pareix ha ocorregut en el cas de l’ajuntament de Tavernes de la Valldigna, i mes encara que la societat valenciana estiga tan anestesiada que ya ni se commoga davant d’esta sistematica traïcio al nostre idioma, a la nostra cultura i a la nostra identitat per part de les nostres elits politiques i culturals.
Desgraciadament, el mercantilisme i els interessos politics que envolten a la llengua fa que tots parlen i se n’aprofiten d’ella a la seua conveniencia, pero cada vegada siguen menys els qui l’utilisen en la seua vida quotidiana. Ara be, al cap i a la fi lo que no conseguixen que se parle es eixe horrison seudodialecte oficial, lo qual es natural. La pena es que eixa desafeccio s’acaba estenent a la llengua valenciana autentica, donades les trabes que posen al seu coneiximent i us.
La’esperança es troba en els mils de valencians conscients que no desmayen en la seua defensa i conreu. Enguany, com se menciona en un articul d’opinio de l’interior d’este numero, se complixen 40 anys de la firma de les Normes d’El Puig, normativa en la qual s’han publicat, i continuen publicant-se, un fum de llibres i revistes (com este modest bolleti, per eixemple), i que gogen d’una vitalitat que fa desesperar als qui voldrien fer desapareixer ya tota resistencia per a acabar de consumar els seus objectius imperialistes.
Que s’esperen assentats.